395px

Manfred

Aramateix

Manfred

Novembre obria els seus braços
i tu nu com cada matí
cercaves entre les roques
el rastre del teu paradís.
On són els ocells d'ales blanques?
On és la salvatge remor?
On és la memòria marina?
D'escuma i elisi del nord?
I mut, contemplant la tragèdia
recordes quan vares fugir
d'aquella Alemanya boirosa
on res no hi tenia sentit.
Però Manfred, què li han fet al mar
que l'aigua s'ha tenyit de mort,
que arriben a la platja onades de vergonya
que ho embruten tot?
Però Manfred, què li han fet al mar
Que t'han atravessat el cor,
amb llances de misèria, l'atlàntica bellesa
que ho inundava tot?
Novembre obria els seus braços
i tu nu com cada matí
cercaves entre les roques
el rastre del teu paradís.
Però qui ha estat capaç de robar-te
un somni de mar infinit,
la vida banyant-se a la platja
i el crit abissat dels dofins?
I diuen les bruixes marines
que et veuen vagar pels esculls
una ombra en tenebres, vestit de nuesa
i mars de tristesa als teus ulls.
Manfred Gnadinge, feia més de trenta anys que havia
abandonat Alemanya per instal·lar-se a Camelle
(Costa da Morte - Galícia). A redós d'una senzilla
barraca on vivia que havia anat bastint un museu
d'escultures fetes de pedres i elements estranys que
duia el mar que conformaven l'expressió artística de la
seva renúncia a la vida convencional. Tot se'n va anar
en orris quan el petrolier Prestige vessà la seva
càrrega en enfonsar-se prop de la costa. Manfred
Gnadinge, en veure destruïda la seva obra i el seu
hàbitat, l'únic que tenia al món, deixà de menjar, de
medicar-se i morí el 28 de desembre de 2002.

Manfred

Novembro abria seus braços
E você nu como toda manhã
Procurava entre as rochas
O rastro do seu paraíso.
Onde estão os pássaros de asas brancas?
Onde está o barulho selvagem?
Onde está a memória do mar?
De espuma e elísio do norte?
E mudo, contemplando a tragédia
Você se lembra quando fugiu
Daquela Alemanha nebulosa
Onde nada fazia sentido.
Mas Manfred, o que fizeram com o mar
Que a água se tingiu de morte,
Que chegam à praia ondas de vergonha
Que sujam tudo?
Mas Manfred, o que fizeram com o mar
Que atravessaram seu coração,
Com lanças de miséria, a beleza atlântica
Que inundava tudo?
Novembro abria seus braços
E você nu como toda manhã
Procurava entre as rochas
O rastro do seu paraíso.
Mas quem foi capaz de roubar de você
Um sonho de mar infinito,
A vida se banhando na praia
E o grito abissal dos golfinhos?
E dizem as bruxas do mar
Que te veem vagar pelos recifes
Uma sombra nas trevas, vestida de nudez
E mares de tristeza em seus olhos.
Manfred Gnadinge, fazia mais de trinta anos que havia
Abandonado a Alemanha para se instalar em Camelle
(Costa da Morte - Galícia). Ao redor de uma simples
Cabana onde vivia, ele havia construído um museu
De esculturas feitas de pedras e elementos estranhos que
O mar trazia, que formavam a expressão artística de sua
Renúncia à vida convencional. Tudo se foi
Por água abaixo quando o petroleiro Prestige derramou sua
Carga ao afundar-se perto da costa. Manfred
Gnadinge, ao ver destruída sua obra e seu
Habitat, o único que tinha no mundo, parou de comer, de
Se medicar e morreu em 28 de dezembro de 2002.

Composição: