395px

O Café Antigo

Lluís Llach

El café Antic

Al Cafè Antic quan la cervesa
desvetlla somnis pels senzills
pugem les vinyes amb les estrelles
i fem l'amor als déus humils

Ella té uns ulls de poesia,
tu el cos de cirerer florit,
alguns festegen la Maria
mentre jo et guanyo al parxís.

Però a Bòsnia ja no hi neixen les flors
mentre aquí és maig i en Sergi canta,
plora el vent i ens sagna el cor
per tant d'horror que ens separa.

Europa creix sobre els vostre morts
mercadejant sense vergonya,
però la fredor d'aquest guinyol
mai no hi serà la cafè nostre.

Al Cafè Antic el fum s'emporta
temors i angoixes nit enllà
mentre amb el ritme de les converses
roden les boles del billar.

I quan la lluna a Sant Antoni
busca el seu lloc entre els xiprers
el poble sembla que se n'adoni
que és allí dalt només per ell.

Però a Rio encara maten infants
i algú ha pagat per cada bala,
compra el seu viure el poderós
assassinant la misèria.

La nit estén el seu trist parany
sobre els "meninos" que tremolen,
rostres que escruten la foscor
cercant l'amor que enlloc troben.

Al Cafè Antic el temps reposa
i els dits no en compten el neguit
perquè les cartes damunt el marbre
fan un dibuix massa bonic.

Temps a venir quan la tendresa
de tots plegats sigui el coixí
unint els somnis amb les estrelles
recordarem el Cafè Antic.

O Café Antigo

No Café Antigo, quando a cerveja
acorda sonhos para os simples
subimos as vinhas com as estrelas
e fazemos amor com os deuses humildes.

Ela tem olhos de poesia,
você tem o corpo de uma cerejeira em flor,
alguns festejam a Maria
enquanto eu te ganho no parquinho.

Mas na Bósnia as flores já não nascem
enquanto aqui é maio e o Sergi canta,
chora o vento e nosso coração sangra
por tanto horror que nos separa.

A Europa cresce sobre os seus mortos
mercadejando sem vergonha,
mas a frieza desse teatro
nunca será o nosso café.

No Café Antigo, a fumaça leva
medos e angústias noite adentro
enquanto com o ritmo das conversas
rolam as bolas do bilhar.

E quando a lua em Sant Antoni
busca seu lugar entre os ciprestes
a cidade parece perceber
que está lá em cima só por ela.

Mas no Rio ainda matam crianças
e alguém pagou por cada bala,
compra sua vida o poderoso
assassinando a miséria.

A noite estende sua triste armadilha
sobre os "meninos" que tremem,
faces que escrutinam a escuridão
buscando o amor que em lugar nenhum encontram.

No Café Antigo, o tempo repousa
e os dedos não contam a ansiedade
porque as cartas sobre o mármore
fazem um desenho bonito demais.

Tempo que virá quando a ternura
de todos nós seja o travesseiro
unindo os sonhos com as estrelas
lembrar-nos-emos do Café Antigo.

Composição: Lluís Llach