Als Matins a Ciutat
Als matins, a ciutat, quan l'aigua es queixa
als milions d'aixetes de les cases,
va rebotant la son entre parets
i va esmicolant-se, va esmicolant-se.
Mentre els ulls mig tancats no veuen res,
s'enrotllen i criden les persianes.
Quan encara és fosc a les finestres,
és l'hora en què el gran buit ens omple el cap.
Soroll somort de cotxes i autobusos
i alguna veu que sorgeix rogallosa
arriben lentament a les orelles:
el so ajuda la llum a fer-se dia.
Al metro el baf o la pudor somien,
i a poc a poc s'entelen tots els cossos,
es veuen moltes cares de filòsofs
cristall endins del cansament dels homes.
Cada moment es viu amb la renúncia
d'altres moments que no vindran mai més.
Ho has sabut sempre i ara també ho sents:
groc és el temps de totes les nostàlgies.
Als matins, a ciutat, quan l'aigua es queixa,
és l'hora en què el gran buit ens omple el cap.
El so ajuda la llum a fer-se dia
cristall endins del cansament dels homes.
Als matins, a ciutat, quan l'aigua es queixa...
Nas Manhãs da Cidade
Nas manhãs, na cidade, quando a água se queixa
nos milhões de torneiras das casas,
a sonolência vai quicando entre as paredes
e vai se despedaçando, vai se despedaçando.
Enquanto os olhos meio fechados não veem nada,
são enroladas e gritam as persianas.
Quando ainda está escuro nas janelas,
é a hora em que o grande vazio enche nossa cabeça.
Barulho abafado de carros e ônibus
e alguma voz que surge arrastada
chegam lentamente aos ouvidos:
a sonoridade ajuda a luz a se tornar dia.
No metrô, o vapor ou o cheiro sonham,
e aos poucos todos os corpos se embaçam,
se vêem muitos rostos de filósofos
cristal dentro do cansaço dos homens.
Cada momento é vivido com a renúncia
de outros momentos que nunca mais virão.
Você sempre soube e agora também sente:
amarelo é o tempo de todas as nostalgias.
Nas manhãs, na cidade, quando a água se queixa,
é a hora em que o grande vazio enche nossa cabeça.
A sonoridade ajuda a luz a se tornar dia
cristal dentro do cansaço dos homens.
Nas manhãs, na cidade, quando a água se queixa...