395px

Desconsiderar o toque

Aramateix

Desoir el toc

Ara,
que sents les campanes
que avisen que els somnis
estan caducant,
ara,
que sents les campanes
que diuen que és hora
que un es faci gran,
ara,
que de cop i volta
els campaners semblen
posar-se d'acord,
ara,
que de cop i volta
sembla poca-solta
tenir el propi nord.
Sembla
que precisament
seria el moment,
l'hora de brandar
tota
la teva certesa
i deixar palesa
la seguretat.
Sembla
que tots els propòsits,
qualsevol idea
amb pes argumental
ha de
superar una prova
tan llega i tan tova,
aquest truc tan vell.
Fóra
la reacció de l'enze
si es deia el que es pensa
ara claudicar
i que
una brama amb malícia
ferís la fermesa
de la convicció.
Fóra
la clara evidència
que la presència
que has mantingut
era
sols una disfressa,
la muda caduca
de la joventut.
Mira
qui tiba la corda
que es penja i qui salta
sota el campanar,
són els
vençuts que en els altres
repics de campanes
es varen rendir
busquen
la teva renúncia
i així la vergonya
poder diluir.
Ara
que sents les campanes
que avisen que els somnis
estan caducant
branda
la sort irresolta,
la que t'adelera
i aquella fal·lera
que mai no et prendran.
Ets sol a casa i no és teu el millor moment
perdre per golejada ja té aquests abatiments
i cada vegada que encaixes un nou gol
serveix per veure que el partit no està resolt,
quin consol.
T'han vingut a treure del teu amagatall.
Preguntes esmolades d'espasa de doble tall.
Desarmat d'escut no és una bona ocasió
per respondre preguntes del milió
a traïció.
Què pretens? Què vols?
On et penses que vas?
Per què brandes dols?
Per què duus l'escarràs?
Qui t'ha conferit
legitimitat?
Qui t'ha tret del llit?
No estaves bé, abrigat?
Desoir el toc.
I això se't presenta disfressat de venedor
d'excuses perquè arribis a la conclusió
que has aconseguit finalment el teu destí
t'hi pots instal·lar i no cal seguir
fent camí.

Desconsiderar o toque

Agora,
que você ouve os sinos
que avisam que os sonhos
estão expirando,
agora,
que você ouve os sinos
que dizem que é hora
de alguém crescer,
agora,
que de repente
os sineiros parecem
entrar em acordo,
agora,
que de repente
parece uma loucura
ter o próprio norte.
Parece
que precisamente
seria o momento,
a hora de brandir
toda
a sua certeza
e deixar clara
a segurança.
Parece
que todos os propósitos,
qualquer ideia
com peso argumental
precisa
superar uma prova
tão feia e tão mole,
esse truque tão velho.
Seria
a reação do idiota
se dissesse o que pensa
agora claudicar
e que
uma fofoca maliciosa
ferisse a firmeza
da convicção.
Seria
a clara evidência
que a presença
que você manteve
era
só uma fantasia,
a muda caduca
da juventude.
Olha
quem puxa a corda
que se pendura e quem salta
sob o sino,
são os
vencidos que nos outros
repique de sinos
se renderam
buscando
a sua renúncia
e assim a vergonha
poder diluir.
Agora
que você ouve os sinos
que avisam que os sonhos
estão expirando
brandir
a sorte irresoluta,
a que te agita
e aquela paixão
que nunca te tirarão.
Você está sozinho em casa e não é seu melhor momento
perder de goleada já traz esses abatimentos
e cada vez que você leva um novo gol
serve para ver que a partida não está resolvida,
que consolo.
Vêm te tirar do seu esconderijo.
Perguntas afiadas como espada de dois gumes.
Desarmado de escudo não é uma boa ocasião
para responder perguntas do milhão
à traição.
O que você pretende? O que você quer?
Onde você pensa que vai?
Por que você brandi doces?
Por que você traz o escárnio?
Quem te conferiu
legitimidade?
Quem te tirou da cama?
Você não estava bem, aquecido?
Desconsiderar o toque.
E isso se apresenta disfarçado de vendedor
de desculpas para que você chegue à conclusão
que finalmente alcançou seu destino
pode se instalar e não precisa continuar
fazendo caminho.

Composição: