395px

Os Velhos Amantes

Joan Manuel Serrat

Els Vells Amants

Els seus cabells el temps ha tornat blancs.
Les seves mans, nervioses i arrugades.
Els seus cabells el temps ha tornat blancs
i un xic més trista la seva mirada.

S'estimen com jo voldria ser estimat
(si els costums que segueixo ho permeten),
s'estimen com jo voldria ser estimat
quan la esperança comenci a estar seca.

I s'agafen les mans
els vells amants.
I recorden, com ahir,
les flors que van collir.
I s'agafen les mans
els vells amants.
Es miren i ho saben tot,
no els cal dir res, cap mot.

On els vells viuen es va aturar el temps
amb el retrat que a la paret penja.
On els vells viuen es va aturar el temps
després que es varen casar aquell diumenge.

La ràdio antiga i el rellotge gran
i el cobretaula carregat de randes.
La ràdio antiga i el rellotge gran
que encara sona d'hora en hora amb mandra.

I s'agafen les mans
els vells amants.
I es bressolen cada nit
com dos infants petits.
I s'agafen les mans
els vells amants.
I es pregunten: «Estàs bé?
Avui no et fa mal res...?»

I per Sant Jordi ell li compra una rosa
embolicada amb paper de plata.
I per Sant Jordi ell li compra una rosa
mai no ha oblidat aquesta data...

I pels carrers s'han perdut els amants.
No tenen por, no tenen pressa.
I pels carrers s'han perdut els amants
amb una flor i la seva tendresa...

Os Velhos Amantes

Os cabelos dela o tempo tornou brancos.
As mãos dela, nervosas e enrugadas.
Os cabelos dela o tempo tornou brancos
e um pouco mais triste seu olhar.

Eles se amam como eu gostaria de ser amado
(se os costumes que sigo permitem),
e se amam como eu gostaria de ser amado
quando a esperança começa a secar.

E se seguram as mãos
os velhos amantes.
E lembram, como ontem,
os flores que colheram.
E se seguram as mãos
os velhos amantes.
Se olham e sabem tudo,
não precisam dizer nada, nenhuma palavra.

Onde os velhos vivem o tempo parou
com o retrato que na parede pendura.
Onde os velhos vivem o tempo parou
depois que se casaram naquele domingo.

O rádio antigo e o relógio grande
e a toalha de mesa cheia de rendas.
O rádio antigo e o relógio grande
que ainda toca hora em hora com preguiça.

E se seguram as mãos
os velhos amantes.
E se embalam toda noite
como duas crianças pequenas.
E se seguram as mãos
os velhos amantes.
E se perguntam: "Você está bem?
Hoje não te dói nada...?"

E por Sant Jordi ele lhe compra uma rosa
embrulhada com papel de prata.
E por Sant Jordi ele lhe compra uma rosa
nunca esqueceu essa data...

E pelas ruas se perderam os amantes.
Não têm medo, não têm pressa.
E pelas ruas se perderam os amantes
com uma flor e sua ternura...

Composição: J. M. Serrat