Els negres (Norma i paradís)
Odien l'ombra de l'au
sobre la plenamar de la galta blanca
el conflicte de llum i vent
en el saló de la neu freda.
Odien la sageta sense cos
el mocador exacte de l'arreveure
l'agulla que manté pressió i rosa
en el carmini rubor del somriure.
Estimen el blau desert
les vacil·lants expressions bovines
la mentidera lluna polar
la dansa corba de l'aigua en la riba.
Amb la ciència del rastre i del tronc
omplen de nervis lluminosos argila
i patinen lúbrics per aigua i sorres
tastant l'amarga frescor de llum mil·lenària saliva.
És pel blau cruixidor
blau sense un cuc ni una petjada dormida
on els ous de l'estruç eterns es queden
i deambulen intactes les pluges ballarines.
És pel blau sense història
blau d'una nit sense temor de dia
blau on el nu del vent va trencant
els camells somnàmbuls del núvols buits.
Allà és on somnien els torsos sota la gola de l'herba.
Allà els corals emanen la desesperança de la tinta.
Os Negros (Norma e Paraíso)
Odeiam a sombra do pássaro
sobre a maré cheia da face branca
o conflito de luz e vento
na sala da neve fria.
Odeiam a seta sem corpo
o lenço exato do adeus
a agulha que mantém pressão e rosa
no carmim rubor do sorriso.
Amam o azul deserto
as expressões bovinas vacilantes
a mentirosa lua polar
a dança curva da água na beira.
Com a ciência da trilha e do tronco
preenchem de nervos luminosos a argila
e escorregam lubrificados por água e areia
tastando a amarga frescura da luz milenar saliva.
É pelo azul estrondoso
azul sem um verme nem uma pegada adormecida
onde os ovos do avestruz eternos ficam
e deambulam intactas as chuvas dançarinas.
É pelo azul sem história
azul de uma noite sem medo do dia
azul onde o nó do vento vai quebrando
os camelos sonâmbulos das nuvens vazias.
Lá é onde sonham os torsos sob a garganta da grama.
Lá os corais emitem a desesperança da tinta.