Embruix de lluna
Amb la lluna d'abril
visc converses de silencis,
ella sobre el coixí,
jo en un cel d'àngels intrèpids,
i li parlo de tu,
si ho sabessis, si ens veiessis,
de tu i de l'univers
que en el fons dels teus ulls
em convida l'amor.
Quan d'esquena al Molló
la Mort baixa pel Cortiella,
sota el pont dels records
jo l'espero sense presses,
i li parlo de mi,
si ho sabessis, si ens veiessis,
quan em vol jo la prenc
i ballem lentament
per les aigües del temps.
Com l'encís diferent
d'un demà ple de força i llum,
pels camins costeruts
s'aprèn el goig de viure
ben lluny de tant neguit
que glaça els somnis i el cor;
aquí l'ombra del vent
desdibuixa el temor dels anys
i el passat és un gest
renovat per l'esperança
que escriu en l'aire net
el seu missatge d'amor.
Puja l'avi Pagès
a mig aire de la serra,
on l'espera el Treball
el seu vell amic de sempre,
i li parla de tu
si ho sabessis, si els veiessis
com se'n van somrient
pels estrets corriols
que han obert amb esforç.
La Natura m'acull
sense fer-me cap pregunta,
amb el seu dolç embruix
fa més plàcids els meus dubtes,
i li parlo de mi
si ho sabessis, si els veiessis,
i ella riu tendrament
compartint els secrets
que em llegit en el vent.
Tota veu és la veu
de la ruta que fem plegats
i el ressò persistent
de tot el que ens conforta
fa més dens l'àmbit de llum
on aprenem a estimar.
Més enllà del desig
compartit i esperat per tots
hi ha la terra i la gent
i el goig de no sentir-se
mai sol en el camí
on aprenem a estimar.
Encanto da Lua
Com a lua de abril
vivo conversas de silêncios,
e ela sobre o travesseiro,
eu em um céu de anjos destemidos,
e falo de você,
se soubesse, se nos visse,
de você e do universo
que no fundo dos seus olhos
me convida ao amor.
Quando de costas para o Molló
a Morte desce pelo Cortiella,
debaixo da ponte das memórias
eu a espero sem pressa,
e falo de mim,
se soubesse, se nos visse,
quando ela quer eu a pego
e dançamos lentamente
pelas águas do tempo.
Como o encanto diferente
de um amanhã cheio de força e luz,
os caminhos íngremes
aprendem a alegria de viver
bem longe de tanta angústia
que congela os sonhos e o coração;
aqui a sombra do vento
desenha o temor dos anos
e o passado é um gesto
renovado pela esperança
que escreve no ar limpo
sua mensagem de amor.
O avô Pagès sobe
no meio do ar da serra,
onde o Trabalho o espera,
seu velho amigo de sempre,
e fala de você
se soubesse, se os visse
como vão sorrindo
pelos estreitos caminhos
que abriram com esforço.
A Natureza me acolhe
sem me fazer perguntas,
com seu doce encanto
faz meus dúvidas mais plácidas,
e falo de mim
se soubesse, se os visse,
e ela ri ternamente
compartilhando os segredos
que leu no vento.
Toda voz é a voz
do caminho que fazemos juntos
e o eco persistente
de tudo que nos conforta
faz mais denso o espaço de luz
onde aprendemos a amar.
Além do desejo
compartilhado e esperado por todos
há a terra e as pessoas
e a alegria de não se sentir
nunca sozinho no caminho
onde aprendemos a amar.