La lira (A Bigi)
Davant del mirall la Maria Honesta
es posa el seu vestit de mudar
mentre de lluny sona l'orquestra.
L'espera el promès
a la pista de ball on la magnòlia
sentirà com baixet i amb sentiment
sense el frec d'un bes
es diran adéu per sempre.
Que pobres són i per fer diners
ell demà mateix
se'n va cap a les Amèriques.
En Joan Treball dalt de l'enorme paquebot
fa via pel mar immens cap el seu somni,
i si la nostàlgia li omple cor
la imatge del seu amor li fa senyals a l'horitzó
sempre vers l'horitzó.
Però en Joan Treball no va fer fortuna,
potser poc viu, potser massa honrat
no es va lliurar de la pobresa.
Sol, cansat i trist
de buscar tants tresos sense trobar-los
va pensar en el retorn, però temorós
que la seva gent
no sabés tornar a estimar-lo,
i així va ser com en Joan Treball
sense cap diner
va tornar de les Amèriques.
Però tothom va rebre'l amb els braços ben oberts
i va retrobar l'amor que delejava,
van ser rics d'atzars i de tendreses
i els déus afegiren anys per fer més llarg el seu destí.
Ha passat molt temps, però la gran magnòlia
encara ombreja el lloc on abans
hi feien ball cada diumenge,
i als enamorats
que enllaçats s'hi passegen al capvespre
els arriba el ressò no molt llunyà
d'un ball que potser
va tocant l'orquestra Lira
i el riure clar dels que dins el cor
van saber trobar
el tresor de les Amèriques.
A Lira (A Bigi)
Diante do espelho, a Maria Honesta
coloca seu vestido de festa
enquanto ao longe toca a orquestra.
A espera o noivo
na pista de dança onde a magnólia
sentirá, baixinho e com sentimento,
só o toque de um beijo
se dirão adeus pra sempre.
Que pobres são e pra ganhar grana
ele amanhã mesmo
vai pra América.
O João Trabalho lá no enorme transatlântico
navega pelo mar imenso rumo ao seu sonho,
e se a saudade enche seu coração
a imagem do seu amor faz sinal no horizonte
sempre em direção ao horizonte.
Mas o João Trabalho não fez fortuna,
talvez por ser pouco esperto, talvez por ser honesto
e não se livrar da pobreza.
Sozinho, cansado e triste
de procurar tantos tesouros sem encontrá-los
pensou em voltar, mas com medo
que seu povo
não soubesse mais amá-lo,
e assim foi que o João Trabalho
sem um tostão
voltou da América.
Mas todos o receberam de braços abertos
e ele reencontrou o amor que tanto desejava,
eram ricos de acasos e de ternuras
e os deuses acrescentaram anos pra tornar mais longo seu destino.
Já passou muito tempo, mas a grande magnólia
t ainda faz sombra no lugar onde antes
festejavam todo domingo,
e aos apaixonados
que de mãos dadas passeiam ao entardecer
chega o eco não muito distante
de uma dança que talvez
está tocando a orquestra Lira
e o riso claro dos que dentro do coração
souberam encontrar
o tesouro da América.