Tomb d'atzars
Per la vella carretera
entre esclats de llum i mel
hi ha dos homes que caminen
amb la fosca dintre seu.
No se saben ni es coneixen
cadascú amb el seu turment,
fan camí l'un cap a l'altre
des d'angoixes diferents.
El matí els encén el rostre
tot solcat de solituds
i dins seu res no els ajuda
per dreçar el seu futur,
són dos homes que fan via
mentre esperen que un atzar
converteixi el seu silenci
en un gest de llibertat,
ah, si aprenguessin a mirar-se,
ah, si el coratge els empenyés,
ah, si trobessin el somriure
ah, si el recel no els separés.
I els dos homes que caminen
no es veuran fins que un revolt
els encari l'un a l'altre
i els acusi d'anar sols,
i serà potser aleshores
que aprendran secretament
que una pena compartida
mai no dóna tant turment.
Els moixons del cementiri
han deixat de refilar,
el riu llisca entre les pedres
i també alenteix el pas,
no hi ha còrrecs ni margeres
que no els vetllin cada instant,
tots els arbres els contemplen
i ni el vent mou el fullam;
ah, si es paressin i parlessin,
ah, si el paisatge els fes companys
ah, si la llum de les mirades
ah, enllacés les seves mans,
quina meravella
si un somriure els dibuixés els llavis
i potser per sempre
sapiguessin caminar plegats,
quina meravella
si un batec els fes més tendra l'ànim
quina meravella
el coratge d'estimar
quina meravella
si l'atzar que els ha creuat les vides
fos com la promesa
d'un nou temps vibrant i lluminós,
quina meravella
si acceptar el gran joc de descobrir-se
quina meravella
conjurés recels i por.
A la vella carretera
res no acaba, tot reneix
i la vida ensenya un ritme
sempre igual i diferent,
i els dos homes que la viuen
tal vegada hauran après
que sols ells tenen la força
de mudar-la dintre seu
ah, què descobriran en veure's,
ah, amb quin gest s'acolliran
ah, tant de bo que la tendresa
ah, canviés el seu mirar,
quina meravella
si el ressò de l'alba a les muntanyes
desvetllés les notes
d'algun cant d'amor potser imprevist
quina meravella
si la força sempre desitjada
quina meravella
dibuixés els seus destins
quina meravella
si el goig incert d'una tonada
en sabéssim treure
la creixença que ens pot ser més bons
quina meravella
si el sender que el cor ens assenyala
quina meravella
sempre fos vial d'amor.
Quina meravella
si de tant sentir-nos solidaris
tots plegats penséssim
a guanyar el futur unint les mans
quina meravella
si la pau fos l'única eina fàcil
quina meravella
per aprendre a caminar.
Caminho do Destino
Pela velha estrada
entre estalos de luz e mel
há dois homens que caminham
com a escuridão dentro de si.
Não se conhecem nem se sabem
cada um com seu tormento,
fazem caminho um em direção ao outro
desde angústias diferentes.
A manhã acende seus rostos
todo marcado por solidões
e dentro de si nada os ajuda
a se erguerem para o futuro,
são dois homens que seguem em frente
enquanto esperam que um acaso
transforme seu silêncio
em um gesto de liberdade,
ah, se aprendessem a se olhar,
ah, se a coragem os empurrasse,
ah, se encontrassem o sorriso
ah, se a desconfiança não os separasse.
E os dois homens que caminham
não se verão até que uma curva
os coloque frente a frente
e os acuse de andar sozinhos,
e talvez seja então
que aprenderão secretamente
que uma dor compartilhada
nunca traz tanto tormento.
Os pássaros do cemitério
pararam de cantar,
o rio desliza entre as pedras
e também desacelera o passo,
não há córregos nem margens
que não os vigiem a cada instante,
todas as árvores os contemplam
e nem o vento move as folhas;
ah, se parassem e conversassem,
ah, se a paisagem fosse companhia
ah, se a luz dos olhares
ah, entrelaçasse suas mãos,
que maravilha
se um sorriso desenhasse seus lábios
e talvez para sempre
soubessem caminhar juntos,
que maravilha
se um batimento tornasse mais terno o ânimo
que maravilha
a coragem de amar
que maravilha
se o acaso que cruzou suas vidas
fosse como a promessa
de um novo tempo vibrante e luminoso,
que maravilha
se aceitar o grande jogo de se descobrir
que maravilha
dissipasse desconfianças e medos.
Na velha estrada
nada acaba, tudo renasce
e a vida ensina um ritmo
sempre igual e diferente,
e os dois homens que a vivem
talvez tenham aprendido
que só eles têm a força
de mudá-la dentro de si
ah, o que descobrirão ao se verem,
ah, com que gesto se acolherão
ah, tomara que a ternura
ah, mudasse seu olhar,
que maravilha
se o eco da aurora nas montanhas
despertasse as notas
de algum canto de amor talvez inesperado
que maravilha
se a força sempre desejada
que maravilha
desenhasse seus destinos
que maravilha
se a alegria incerta de uma melodia
soubéssemos tirar
a essência que pode nos fazer melhores
que maravilha
se o caminho que o coração nos aponta
que maravilha
sempre fosse via de amor.
Que maravilha
se de tanto nos sentirmos solidários
todos juntos pensássemos
enquanto ao futuro unindo as mãos
que maravilha
se a paz fosse a única ferramenta fácil
que maravilha
para aprender a caminhar.