395px

Formigas

Manel

Formigues

Una hermosa plana
Tinguí per bressol
Com la vigatana
No en veu altra el Sol
Jo fui la formiga
De son pla I garriga
Del mas oreneta
Del camp rossinyol

Vegí hermoses terres
Més d’una ciutat
M’enfilí a les serres
De l’alt Montserrat
Baixí a Barcelona
La perla amb què l’ona
Enriquí fa segles
L’antic Principat

A casa hi tinc formigues
Vaig trobar-les un matí
Sobre el marbre de la cuina
I cap producte les ha fet fugir
A l’esquerda d’on venien
Vaig flitar un verí mortal
I, al tapar-ho bé amb massilla
Van sortir per la pica del bany
Llavors amb un raig d’aigua les podia reduir
Van perdre-ho tot desconcertades dins un remolí

En quedaven solitàries
I era quasi divertit
Tan aviat les perdonava
Com les torturava entre dos dits
Però, amb el dies fent setmanes
Vaig sorprendre’n escamots
Al potos de la taula
Fent-se fortes dins d’uns albercocs
I já no em va fer gràcia fregar en el menjador
Fileres platejades que es perdien pel balcó

I avui, en estirar-me
La foscor duia un brogit
Un silenci de formigues
Ha trencat la calma de la nit
El grapat a la mà dreta
És el que primer he notat
El grapat que s’enfilava
Per l’esquerra, el que m’ha preocupat
I he volgut incorporar-me
I ara estic aquí, ben dret
Els quadrats de gres rellisquen
El guix viu es menja la paret

Les sento com treballen, han pres el passadís
Han bloquejat la porta, no em deixaran sortir
Els sobra l’energia, perseveren dins els nius
Me’n trec de les orelles, de la boca I els narius
A casa hi tinc formigues, van aparèixer un matí
Em falten al respecte, acabaran amb mi!
La Lògica no enganya, la Ciència ens porta aquí
N’empasso moltes més de les que puc pair
ImprimirEnvia a un amicPDF

Formigas

Um apartamento bonito
Eu tinha isso para um berço
Como a vigatana
O Sol não vê outra
Eu era a formiga
De son pla I garriga
Da andorinha
Do campo rouxinol

Vi terras bonitas
Mais de uma cidade
Eu escalei as montanhas
Do topo de Montserrat
Desci para Barcelona
A pérola com a qual a onda
Há séculos enriquecidos
O antigo Principado

Tenho formigas em casa
Eu os encontrei uma manhã
No mármore da cozinha
E nenhum produto os fez fugir
Na rachadura de onde eles vieram
Eu pulverizei um veneno mortal
E, cobrindo-o bem com massa
Eles saíram da pia do banheiro
Então, com uma corrente de água eu poderia reduzi-los
Eles perderam tudo perplexo em um turbilhão

Eles foram deixados sozinhos
E foi quase divertido
Assim que ele os perdoou
Como ele os torturou entre dois dedos
Mas com os dias fazendo semanas
Eu surpreendi seus esquadrões
Nos potos da mesa
Ficando forte dentro de alguns damascos
E eu não achei mais engraçado esfregar na sala de jantar
Linhas de prata que foram perdidas na varanda

E hoje, quando eu estico
A escuridão fez barulho
Um silêncio de formigas
Quebrou a calma da noite
O punhado na mão direita
Foi o que notei pela primeira vez
A escalada de mão cheia
À esquerda, o que me preocupou
E eu queria participar
E agora estou aqui, certo
Os quadrados de grés escorregam
O gesso vivo come a parede

Eu os sinto trabalhando, eles entraram no corredor
Eles trancaram a porta, eles não vão me deixar sair
Eles têm mais energia, eles perseveram nos ninhos
Eu tiro isso dos meus ouvidos, da minha boca E narinas
Eu tenho formigas em casa, elas apareceram uma manhã
Eu sinto falta deles, eles vão me matar!
A lógica não engana, a ciência nos traz aqui
Eu engulo muito mais do que posso suportar
ImprimirEnviar para um amigo