El Pi de Formentor
Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que assalten la ribera,
com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada,
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'ocell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àquila marina,
o del voltor que puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.
Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.
Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espola damunt les nuvolades
sa cabellera real.
Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...
O vida, o noble sort!
Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.
O Pinheiro de Formentor
Meu coração ama uma árvore! Mais velha que a oliveira,
mais poderosa que o carvalho, mais verde que a laranjeira,
conserva de suas folhas a eterna primavera,
e luta com os ventos que atacam a ribanceira,
como um gigante guerreiro.
Não olha por suas folhas a flor apaixonada,
não vai a fonte beijar suas sombras;
mas Deus ungiu de aroma sua cabeça consagrada
e lhe deu por terra a serrania escarpada,
por fonte o imenso mar.
Quando longe, sobre as ondas, renasce a luz divina,
não canta por suas ramas o pássaro que encantamos;
o grito sublime escuta da águia marinha,
ou do urubu que sobe com a asa gigante
removendo seu folhar.
Do lodo desta terra a vida não sustenta;
se contorce pelas rochas sua poderosa raiz;
tem chuvas e orvalhos e ventos e luz ardente;
e, como um velho profeta, recebe vida e se alimenta
de amores do céu.
Árvore sublime! Do gênio é ele a viva imagem:
domina as montanhas e observa o infinito;
pela terra é dura, mas beija seu ramalhete
o céu que o enamora, e tem o raio e a tempestade
como glória e deleite.
Oh, sim, que quando ao léu bramulem os ventos
e parece entre a espuma que tombe seu penhasco,
aí ele ri e canta mais forte que as ondas
e, vencedor, espraia sobre as nuvens
sua cabeleira real.
Árvore, meu coração te inveja. Sobre a terra impura,
como penhor sagrado guardarei tua lembrança.
Lutar constante e vencer, reinar sobre a altura
e alimentar-se e viver de céu e de luz pura ...
Oh vida, oh nobre sorte!
Para cima, alma forte! Transcenda a neblina
e enraize na altura como a árvore dos penhascos.
Verás cair a teus pés o mar do mundo irado,
e tuas canções tranquilas irão pela ventania
como o pássaro das tempestades.
Composição: Lautaro Rosas / Maria Del Mar Bonet / Miquel Costa Llobera