395px

Foravilers

Mesclat

Foravilers

Resulta tan molest
tenir nació però no estat.
Poder seguir creixent
però al marge de la llei.
No veig que sigui greu
defensar el lloc que et veu créixer.
Sentir-te’n a prop seu,
no pot ser tan dolent.
Perdó per ser conscients
de la nostra identitat,
per creure que voler
pot resultar poder.
El temps ens dóna les raons
que ens han pres tants moments
de glòria.
No cal seguir els patrons
que ens han empès...
a viure tants cops el mateix procés
i a creure que hem de demanar
permís per viure,
per proclamar-nos lliures
de sentir la vida
tal com sempre hem desitjat.
No sabem dir que no
amb prou contundència
a totes les restriccions
que ens han empès...

Junts hem menjat,
foravilers de tarda,
ametllons verds
de la branca més alta
robats d’un hort
sense porta ni tanca;
ai, no la mosseguis,
l’ametlla amarga!
Esborràvem lliçons,
darrere els arbres,
de mestres i veïns:
aquesta plana
l’escrivíem ben sols
amb lletra clara;
ai, no la mosseguis,
l’ametlla amarga!
Esquitxada de nit
la bata blanca
i amb els dits entintats,
mig oblidàvem,
al cor d’ametlló,
l’ametlla amarga;
ai, no la mosseguis
amic, encara!

Foravilers

Resulta tão chato
ter nascido, mas não estar.
Poder seguir crescendo
mas à margem da lei.
Não vejo que seja grave
defender o lugar que te viu crescer.
Sentir-se perto dele,
não pode ser tão ruim.
Desculpa por sermos conscientes
da nossa identidade,
por acreditar que querer
pode resultar em poder.
O tempo nos dá as razões
que nos tiraram tantos momentos
de glória.
Não precisamos seguir os padrões
que nos empurraram...
a viver tantas vezes o mesmo processo
e a acreditar que temos que pedir
permissão para viver,
para nos proclamarmos livres
de sentir a vida
tal como sempre desejamos.
Não sabemos dizer que não
com firmeza suficiente
a todas as restrições
que nos empurraram...

Juntos comemos,
foravilers da tarde,
ameixas verdes
da árvore mais alta
roubadas de um quintal
sem porta nem cerca;
ai, não a morda,
a ameixa amarga!
Apagávamos lições,
depois das árvores,
de mestres e vizinhos:
essa planície
escrevíamos bem sozinhos
com letra clara;
ai, não a morda,
a ameixa amarga!
Salpicada de noite
a bata branca
e com os dedos manchados,
más esquecíamos,
no coração da ameixeira,
a ameixa amarga;
ai, não a morda
amigo, ainda!