Els Crits
La nina es desperta pel so del silenci de l'instant recent passat
Cor ple, món buit, firmaments com brases extingint-se
I l'angoixa de quan no en sentim els crits
I l'angoixa de quan no en sentim els crits
A vegades, quan hi penses, descobreix ella mateixa sospirant per ser el forat
Podria ser el què falta, o allò que sortia
O la ceguesa d'aquells que fan el sord als crits
O la ceguesa d'aquells que fan el sord als crits
La mateixa mort immensa d'una llunyana nit d'estiu
La mateixa mort immensa d'una joguina al fons d'un riu
Sovint sense adonar-se'n bat les ales i al voltant li creixen mil milions de flors
Fràgils i orgulloses, l'eternitat és als colors
I la força amb aquells que fan cançons dels crits
I la força amb aquells que dels crits fan cançons
I la mateixa llum intensa d'una llunyana nit d'estiu
I la mateixa llum intensa de la nina quan somriu
La mateixa llum intensa
De la nina quan somriu
Els Crits
A boneca é acordado pelo som do silêncio instantaneamente passado recente
Coração é mundo, cheio vazio, como firmamentos brasas extintas
E a angústia de não me arrependo, quando os gritos
E a angústia de não me arrependo, quando os gritos
Às vezes, quando você pensa, descobre-se a ser suspirando buraco
O que poderia estar faltando, ou o que veio
Ó a cegueira daqueles que são surdos aos gritos
Ó a cegueira daqueles que são surdos aos gritos
A mesma morte vasta de uma noite de verão distante
A morte em si um brinquedo enorme no fundo de um rio
Muitas vezes sem perceber e asas de morcego ao seu redor crescer flores bilhão
Frágil e orgulhoso, a eternidade é a cor
A força dessas músicas que fazem chorar
E a força dessas músicas são gritos
E a mesma luz intensa de uma noite de verão distante
E a mesma luz brilhante quando a menina sorri
A mesma luz intensa
O pulso quando ele sorri