395px

Outubro Doce

Raimon

Octubre Dolç

Octubre dolç encenia colors
que lentament escampava a l'atzar.
Bedolls, llorers, oms i faigs, castanyers
rebien lleus grocs, verds, ocres, vermells.

Un vent petit feia moure el fullam,
un so suau omplia l'aire clar,
mòrbida llum envelava el matí.
com oblidar aquell moment de goig?

Recorde bé la llunyana remor,
petjada breu de vida de ciutat,
clos de l'engany del tràfec dels humans,
coixí callat d'aquella hora i del lloc.

Jo passejant gaudia del bon temps
ben acordat amb tot el meu entorn.
Passat, futur no eren gens presents,
l'instant que fuig feia el meu viure ple.

Vaig sentir veus gairebé al meu costat,
l'última part d'un diàleg més llarg.

-Vine-te'n amb mi
no et faré res que no vulguis que et faci.
-No.
-Per què?
-Perquè no et conec prou encara.
-Pot ser una manera de coneixe'm més.
Vine-te'n amb mi,
no et faré res que no vulguis que et faci.
-Jo sóc molt jove i tinc molt de temps.
-Però jo no tic temps. Ja el temps
em té a mi.
Vine-te'n amb mi. On tu vulguis.
Amb mi.
-Les meves mans troben gust
acariciant els teus cabells.
-Que ja blanquegen.
-Els teus ulls tenen mirades
de sorpresa i desig.
Són mirades de nen.
-Et doblo l'edat.
-Beses amb força i tendresa alhora.
-Els teus pits són petits i plens,
la teva pell és raïm.
-Sembles molt net
i m'agrada l'olor del teu cos.
M'abraces i t'abraço.
Aquí recolzats a la soca de l'arbre
hem de semblar una estranya parella.
-Vine-te'n amb mi
no et faré res que no vulguis que et faci
-No. No et conec prou, ja t'ho he dit.
Es fa tard.
Me n'haig d'anar.
-No encara. Queda't.
-Adéu.
-Adéu, dolcesa i joventut.
Els teus ulls tenen el color
que el sol del matí desa
entre les branques més altes dels arbres.
-Adéu, home.
-Adéu, noia.

No hagués pogut, ni vull, treure'm dels ulls
tots els colors dels arbres que he mirat.
Bella cançó encara no cantada,
dansa distant que mai no ha estat ballada.

Temps era temps hi havia un infant
d'ulls ben oberts i ben desperta oïda.
Aquest infant, ingenu i neguitós,
viu dins del cos, precari cos d'un home.

Octubre dolç encenia colors
que lentameni escampava a l'atzar.
Bedolls, llorers, oms i faigs, castanyers
rebien lleus grocs, verds, ocres, vermells

Outubro Doce

Outubro doce acendia cores
que lentamente se espalhavam ao acaso.
Bétulas, loureiros, olmos e faias, castanheiros
recebiam leves amarelos, verdes, ocres, vermelhos.

Um ventinho fazia as folhas se moverem,
um som suave preenchia o ar claro,
luz morna envolvia a manhã.
Como esquecer aquele momento de alegria?

Lembro bem do distante murmúrio,
pegada breve da vida na cidade,
refúgio do engano do tráfego humano,
travesseiro silencioso daquela hora e lugar.

Eu passeando desfrutava do bom tempo
bem em sintonia com todo o meu entorno.
Passado, futuro não eram nada presentes,
o instante que foge tornava minha vida plena.

Senti vozes quase ao meu lado,
a última parte de um diálogo mais longo.

-Vem comigo
não vou fazer nada que você não queira que eu faça.
-Não.
-Por quê?
-Porque não te conheço bem ainda.
-Pode ser uma maneira de me conhecer melhor.
Vem comigo,
não vou fazer nada que você não queira que eu faça.
-Eu sou muito jovem e tenho muito tempo.
-Mas eu não tenho tempo. O tempo
já me tem.
Vem comigo. Onde você quiser.
Comigo.
-Minhas mãos encontram prazer
acariciando seus cabelos.
-Que já estão ficando brancos.
-Seus olhos têm olhares
de surpresa e desejo.
São olhares de criança.
-Te dobro em idade.
-Beijos com força e ternura ao mesmo tempo.
-Seus seios são pequenos e cheios,
sua pele é uva.
-Parece muito limpo
e eu gosto do cheiro do seu corpo.
Me abraça e eu te abraço.
Aqui encostados ao tronco da árvore
devemos parecer um casal estranho.
-Vem comigo
não vou fazer nada que você não queira que eu faça.
-Não. Não te conheço bem, já te disse.
Está ficando tarde.
Eu preciso ir.
-Não ainda. Fica.
-Tchau.
-Tchau, doçura e juventude.
Seus olhos têm a cor
que o sol da manhã guarda
entre os galhos mais altos das árvores.
-Tchau, homem.
-Tchau, menina.

Não poderia, nem quero, tirar dos olhos
todas as cores das árvores que olhei.
Bela canção ainda não cantada,
dança distante que nunca foi dançada.

Era uma vez um menino
com olhos bem abertos e ouvidos bem atentos.
Esse menino, ingênuo e inquieto,
vive dentro do corpo, precário corpo de um homem.

Outubro doce acendia cores
que lentamente se espalhavam ao acaso.
Bétulas, loureiros, olmos e faias, castanheiros
recebiam leves amarelos, verdes, ocres, vermelhos.

Composição: